CREATIVITAT

Potser parlar, d’entrada, del que és o no és creativitat resulti tant més difícil que abordar la qüestió  enfocant-ho pel cantó de l’actitud creativa. Tal vegada resulti menys engorrós així, admetent, d’entrada, que la creació, en sentit estricte, sigui més una qualitat reservada als déus que als humans. L’actitud creativa, en canvi, expressaria una intencionalitat, una tendència basada en una voluntat, assentada en unes raons o uns criteris més de fons que no pas a una inspiració puntual. Se li atribueix a Picasso una frase semblant a aquesta: per si de cas les muses em visiten, més val que m’agafin treballant… Per aquí és per on vull anar en parlar de creativitat.

Semblaria que la creativitat individual hauria de descansar, d’una banda, en les pròpies capacitats. Hi ha qui és més creatiu i hi ha qui n’és menys. Deixant constància que darrerament s’ha descobert un gen que suposadament estaria relacionat amb aquest aspecte la influència del qual encara està per provar, m’inclino més a assenyalar tant les oportunitats i la influència de l’entorn en el sentit del modelatge, com el factor general de la intel·ligència. I dins d’aquesta, encara, d’un cert subtipus, per dir-ho així, de la mateixa, anomenat pensament divergent, una forma singular i específica de relacionar factors més enllà de la lògica elemental, en un terreny més proper a la intuïció que a la racionalitat.

Els genis fan de fars i alguns van a la seva. Tampoc sorgeixen del no-res. Les societats, unes més que altres, en produeixen en compta-gotes, tot i que sovint la seva influència ha estat extraordinària en diferents camps. No es pot deixar només en mans dels genis la responsabilitat de guiar els avenços de les nacions, fóra excessiu. La qüestió que m’interessa plantejar no va per aquí, sinó com extendre la idea de la necessitat d’adoptar actituds en pro de la creativitat i la innovació en el col·lectiu general.

Les institucions haurien de ser les primeres en fomentar més el pensament creatiu, tant les públiques com les privades. Les educatives, per suposat, les primeres. Per interès directe. Però no pas amb la mirada posada en el curt termini.

En moments de crisi com els actuals és quan més agudament es posen de manifest les mancances en aquest terreny, i a la vegada la seva necessitat. Necessitat perquè tot i que han  aparegut iniciatives prou meritòries, i algunes d’elles consolidades, no hi ha hagut prou formes transversals d’ajuda i foment a la idea creativa. Més enllà de que el nostre país ha tingut, i té, de forma destacada elits prou creatives en el camp de la cultura, aquest esperit creatiu no ha calat prou per avall ni prou en altres aspectes ni prou als diferents segments socials.

Queda clar que l’esperit creatiu poc o res té a veure amb l’ocurrència o l’anècdota i sí, en canvi, amb la idea de continuïtat, d’organització i d’esforç. Té a veure amb la continuïtat d’una inconformitat informada més que amb la rauxa inspirada. Més que a una resposta puntual o a una necessitat cojuntural, l’enginy s’hauria de vincular a una manera assentada de fer, per esdevenir una actitud permanent. 
Això hauria d’implicar tots els sectors socials i econòmics i tots els sectors s’hi haurien de sentir implicats. Hi ha valors molt contingents a les situacions i altres que són més permanents. La creativitat i tot el que comporta no hauria de situar-se entre els primers. Per pura necessitat.