El contingut de la meva exposició no parlarà de diagnòstics ni de tècniques terapèutiques ni d’estratègies i, en canvi, sí que girarà al voltant de la meva particular experiència en l’exercici de la professió d’aquests darrers vints anys.
Vint anys de professió que resulten un motiu i alhora una excusa per a poder parlar, no tant de mi mateix, sinó del que faig, de la meva perspectiva sobre el que faig i, també, del perquè ho faig, i alhora poder compartir aquestes reflexions fetes en veu alta.
Fa vint anys, a la ciutat de Sabadell, la figura del psicòleg i el seu treball se centrava , amb algunes clares excepcions, principalment en el segment d’edat infantil i d’adolescents. Poques persones adultes acudien al psicòleg en aquells moments per a sol·licitar els seus serveis. La imatge pública de la figura del psicòleg s’associava principalment als infants i a la seva problemàtica, sovint vinculada als processos educatius.
D’aleshores ençà, la ràpida transformació social, moguda per canvis constants, i cada cop més accelerats, ha canviat radicalment aquesta perspectiva. De passar de ser una figura pràcticament absent als mitjans de comunicació ha passat a tenir avui en dia una entitat quotidiana, perfectament integrada a l’imaginari col·lectiu actual.
Els psicòlegs són presents ara en molts i diferents camps i especialitats: des del món jurídic al de l’esport, des de l’educació al camp de la salut. Els psicòlegs, en fi, són presents en processos de mediació o en ajut de víctimes, en el món de l’empresa i en el del treball. I el seu reconeixement ha estat globalment creixent. Tot i així, el nivell i grau de presència a les institucions queda encara lluny del que les demandes socials exigirien.
Ara fa vint anys, amb motiu de la inauguració de la meva consulta, vaig fer una exposició – alguns dels presents la recordaran- a la seu de la Cambra de Comerç de Sabadell, amb el títol d’ “Anàlisi i perspectives en assistència psicològica”. En fer-ho, tenia clar que el segment al qual m’adreçaria seria el del segment encara poc explorat dels joves i adults. I així he continuat adreçant-m’hi, fins ara, havent tingut ocasió d’atendre centenars de demandes.
Poques són les branques del saber que presentin un cos únic i unificat, amb un únic mètode i una sola praxi. El desenvolupament del corpus teòric, i pràctic, de la psicologia s’ha anat construint des de múltiples perspectives i orientacions, algunes d’elles conceptualment i pràctica molt distants les unes de les altres. I és el mateix procés històric el que ens n’explica els seus avatars. Avui en dia, però, s’han anat consolidant de forma creixent aquelles aportacions que són capaces de constatar la seva utilitat des de la perspectiva del que s’anomena pràctiques basades en l’evidència.
Qui els parla ha tingut sempre per nord la valoració i recerca del coneixement científic. Perquè el coneixement científic és una garantia contra tota mena de dogmatismes, perquè el coneixement científic conté l’antídot, en posar-se i exposar-se sempre i en tot moment a la falsabilitat, és a dir, a la possibilitat de demostració d’error, i, per tant, de correcció. Admetent i reconeixent l’existència d’altres tipus i formes de coneixement, el meu interès ha estat i segueix estant a prop del primer, a prop dels postulats que la comunitat científica universal, diversa i diversificada, reconeix com verificables i contrastables, o si més no, plausibles, a la llum de la raó crítica i de la demostració, feta pública, publicada i compartida.
Ha estat el coneixement científic i el seu desplegament tècnic el que ha permès que l’home acomplís el somni d’Ícar de volar com els ocells. És el coneixement científic el que ha permès eradicar malalties altre temps inguaribles i és el coneixement científic qui ha estat darrera de tots els progressos materials i tècnics de què gaudim avui en dia.
La psicologia científica va néixer en un laboratori, - i no és pas una mala manera de néixer- a la ciutat de Leipzig, a l’any 1879, i el pare reconegut, i acceptat, fou Wilhelm Wundt, un dels primers psicòlegs científics, que va marcar, en bona mesura, tot el desenvolupament posterior.
Però per a poder emancipar-se de la mare filosofia, i poder ser, a la psicologia li calgué acostar-se a la cleda de les ciències naturals i positives per tal de mirar de trobar resposta a tot un grapat de preguntes sobre l’ésser humà. Tot i així, aquest matricidi no va arribar a ser tal, perquè una vegada acceptada la independència de la nova criatura, el diàleg ha continuat, això sí, des del respecte a la pròpia identitat. Estem parlant, naturalment, de filosofia i psicologia i de l’emancipació de l’una respecte a l’altra i del diàleg d’una amb l’altra. I del necessari diàleg d’aquesta amb la resta de ciències.
A la psicologia i, en especial en alguna de les seves aplicacions, li ha interessat, i molt, l’estudi i el coneixement de la fisiologia del cos humà, molt particularment d’algunes de les seves parts, com el sistema nerviós central. N’és un exemple la psiconeurologia, aquí representada pel doctor Deví.
Tot i així, el gruix del coneixement de la psicologia ha trobat el seu lloc en l’estudi de la percepció, les cognicions, el pensament en l’estudi de les capacitats intel·lectives a través de la psicometria; en l’estudi de les emocions i del comportament en general. És a dir, la psicologia s’ha preocupat de l’estudi d’allò més immaterial de l’ésser humà, tot i basar-se en processos fisiològics.
Psicologia com a ciència. Ciència que es basa en l’observació i en la mesura, en la valoració qualitativa i quantitativa com una contribució als coneixements sobre l’ésser humà. Ciència que tracta de conèixer, explicar i predir en molt bona mesura el comportament humà i aplicar, a favor seu, aquests coneixements des de la racionalitat científica. Amb una particularitat, la ciència psicològica és probabilista i no pas determinista i això comporta el reconeixement de graus d’incertesa amb els que cal comptar.
Dit tot això, i declarat el meu amor de forma pública per la ciència en general i per la ciència psicològica en particular, em permetran que introdueixi altres precisions i consideracions. La primera d’elles és una obvietat. L’objecte d’atenció de la psicologia és l’ésser humà, en tota la seva extensió i complexitat. La psicologia és una ciència humana perquè parteix de l’ésser humà per, a través de l’ésser humà, arribar a l’ésser humà. Ajudada, això sí en aquest camí, tant per instruments propis com per eines manllevades d’altres disciplines properes.
I fixin-se que dic ésser humà i no individu, terme d’ús normal i quotidià, per altra banda, en la psicologia, per a referir-me a la raó de ser de la psicologia. Individu, ésser humà, persona, designen, sota el meu punt de vista, realitats semblants, però no pas plenament coincidents. Poden semblar termes sinònims, però ho són només en aparença. Cadascuna d’aquestes tres formulacions implica, de forma intrínseca, des del meu punt de vista, una perspectiva diferent.
Deixin que els avanci que en la meva praxi diària les considero totes tres, perquè de cap manera són excloents. És més, són enteses per mi com diferents nivells d’una mateixa realitat. L’individu és la unitat de l’existència. L’ésser humà seria la identificació particular dins de l’espècie animal a la qual tots pertanyem. La persona, l’expressió d’una complexitat de nivell superior, i en permanent construcció, en la que la biologia i la cultura es donen la mà i ens aporten molts elements per a la seva comprensió. La psicologia abordaria, i aborda, a voltes selectivament, a voltes simultàniament, aquests distints nivells. Deixin que els digui, però, que si hagués de quedar-me forçosament amb un i només amb un , em quedaria, sens dubte, amb el tercer.
Aquest objecte d’atenció preferent de la psicologia, la persona, humana, individual, realitat viva en constant evolució i transformació, conté en ella tots els elements possibles: intel·ligència i emocions, necessitats i impulsos, interessos, racionalitat i irracionalitat, valors i creences. Tot això en interacció i convivència amb aquests “altres” que participen dels mateixos continguts, però que sorprenentment resulten, tots i cadascun d’ells, alhora molt iguals i alhora molt diferents.
I també aquesta realitat humana és una realitat contradictòria i plena de possibilitats que, des de la psicologia aplicada, s’ha d’abordar amb voluntat d’objectivitat. Contràriament a la sentència segons la qual un pessimista és un realista ben informat, i que porta implícita la afirmació de que l’optimista ha de ser necessàriament el mal informat, permetin-me dir que justament el balanç de la informació veraç és la que em fa pensar més aviat que un pessimista no és més que una persona que no sap què fer amb la informació de que disposa, tot i ser veraç.
Queda clar, per tant, que la meva visió de la persona humana és fonamentalment una visió optimista perquè es fixa més en les possibilitats que en les limitacions, que igualment s’han de conèixer i han de ser tingudes en compte. No és pas el mateix una persona optimista que una persona il·lusa. I, finalment, el viure humà tampoc és comprensible sense l’assumpció de quotes de risc.
Per tant, si la psicologia, com a ciència que s’ocupa de la persona, participa de la racionalitat i de la lògica pròpia de tota ciència, això és justament el que se li ha d’exigir: rigor, i congruència. I si això és l’exigible a la psicologia, al psicòleg li és exigible quelcom més que la pura racionalitat en el seu ofici. Se li ha de demanar, a més, raonabilitat.
La raonabilitat seria, en el terreny de les ciències humanes, la racionalitat contextualitzada. Una actitud permanent per la qual la contemplació de les excepcions, les particularitats, els matisos, els imprevistos són tinguts en compte no com una nosa sinó com un component substancial a l’hora de la comprensió de la individualitat i a l’hora del procedir racional. Si la racionalitat és un atribut distintiu i particular dels humans, la raonabilitat seria la racionalitat raonada, i enraonada, que permet avançar més i millor per tal de fer-nos més humans.
Puc entendre la racionalitat sense la raonabilitat. Tots hem conegut persones potser molt racionals, però potser poc raonables. No he conegut, en canvi, mai cap persona raonable que no sigui alhora ben racional.
L’ús que es faci de l’energia nuclear, posem per cas, depèn fonamentalment del grau de raonabilitat acumulada pels qui tenen a les seves mans la capacitat última de decidir sobre les seves diverses aplicacions. La racionalitat ha de formar part, i en forma, del coneixement científic. La raonabilitat cal buscar-la, i exigir-la, als seus administradors. També al psicòleg.
I és aquí, en el terreny de les transaccions entre terapeuta i persona on la raonabilitat- aquesta és la meva perspectiva – ha de fer que el conjunt de tècniques, estratègies i recursos disponibles s’hagin d’adequar a la persona concreta, única i irrepetible, i no pas al revés. Utilitzant una figura simbòlica, diria que la praxi terapèutica té més a veure amb el vestit fet a mida de la sastreria tradicional que no pas amb el prêt-a-porter o la talla única. Més a veure amb l’ofici artesanal que no pas amb la producció industrial en cadena. Raonabilitat entesa com exercici del pensament reflexiu, possibilista, al servei de l’experiència subjectiva individual, lluny de la implacabilitat de la lògica, pura i dura. Dit en paraules de Ferdinand Canning Scott Schiller: “El valor lògic s’ha de fonamentar en el fet psicològic o no s’ha de fonamentar enlloc”
Altrament, les persones que acudeixen a consulta, comparteixen, totes, com a mínim un parell de característiques. Una d’elles és el sofriment. Sofriment que les mou comunament a totes, sofriment que les obliga. Patiment per raons, causes i circumstàncies molt diverses i diferents, amb graus d’intensitat diversos i diferents, i amb prevalences temporals o periòdiques, més o menys permanents. I la funció del psicòleg clínic és la de tractar d’eliminar, reduir o minimitzar aquest dolor en la mesura de les seves possibilitats. Possibilitats que proporcionen el coneixement de la disciplina per una banda, i les raonables habilitats que hagi pogut desenvolupar en l’exercici de la professió, per l’altra.
La segona característica, també comuna a totes elles, és la capacitat d’aprenentatge. Amb més o menys rapidesa, amb més o menys complexitat, amb més o menys profunditat, amb més o menys subtilesa, totes elles poden, des de la consciència feta paraula i de la paraula feta consciència – i significat- , aprendre, desaprendre i reaprendre. Si la visió clàssica pròpia de la medecina ens ha llegat el terme “pacient” per designar la persona atesa, amb les connotacions de passivitat que li són associades, aquesta visió s’adiu ben poc amb la de les condicions de la persona atesa a la consulta pel psicòleg clínic. Se m’acut un neologisme al respecte, que ignoro si ja existeix prèviament, per a situar el concepte sobre el paper de la persona que voluntàriament acudeix a consulta del psicòleg: seria el terme “actiscient”. Això és, la persona que s’implica activament i conscient.
Des d’aquesta perspectiva, el procés terapèutic seria el resultant de la interacció principal de dos agents: terapeuta i persona, a qui s’invita a assumir el paper de protagonista, conscient de les seves pròpies decisions, motor de petits i grans canvis. I per a que aquesta interacció sigui efectiva cal un element indispensable que ha d’aportar, o generar, en aquest cas, el terapeuta, i sense el qual res és possible: em refereixo a la confiança. Confiança entesa com a serietat, solvència i honestedat. Honestedat que ha de ser capaç, si cal, de reconèixer “el meus coneixements i la meva experiència arriben fins aquí”. Serietat, solvència i honestedat com a valors previs, aportats pel terapeuta, per exemple, a l’hora de no voler generar ni fidelitzacions ni clientelisme. És a dir, bases ètiques clares on bastir el procés terapèutic des de la raonabilitat i el respecte immens per la persona.
Unes paraules encara sobre les persones que acudeixen a consulta. És cert que un percentatge d’elles presenta quadres que des de la gnosologia actual responen a categories diagnòstiques considerades com a “patològiques”. Per a un altre percentatge de persones consultants, en canvi, aquests elements de diagnosi no els són en absolut aplicables. Són persones “normals” que tenen les seves particularitats i els “seus” problemes i que, lògicament, els volen resoldre. Poc a veure, doncs, amb un etiquetatge reduccionista dels fenòmens humans. La persona, en tant que tal, no és definible, al meu entendre, únicament pel problema o la problemàtica que presenta. Fins i tot compartint el mateix diagnòstic, posem per cas, deu persones són i seguiran sent deu persones amb intel·ligència, sensibilitat, recursos i possibilitats diferents, més enllà de determinades característiques que els puguin fer coincidir. La individualitat mai és assimilable ni abastable en la seva totalitat, tampoc per al psicòleg. És justament aquesta perspectiva la que em permet afirmar que cada procés terapèutic, d’assessorament o d’ajuda és únic i irrepetible i pot ser, només, parcialment transferit, com una forma de coneixement, a altres casos.
Hi ha - m’hi referia abans - en les amplíssimes formes i matisos del patiment humà, un patiment que neix, paradoxalment, de la consciència, de la lucidesa. És el patiment que hom experimenta quan allò que s’esdevé, tot i disposant d’informació fiable, és realment al marge de les possibilitats d’actuació de la persona, quan els fets resulten contundents i tossuts i no poden ser modificats per la voluntat, el desig, o els recursos personals i repercuteixen directament sobre l’afectat. Hi ha exemples de comportaments modèlics davant de situacions objectivament molt doloroses. I això s’explica des de la perspectiva de les diferències individuals i de les diferències biogràfiques i d’aprenentatge.
En altres casos menys extrems el patiment és l’expressió d’una resposta personal basada en la interpretació subjectiva de les pròpies percepcions, impressions i construccions cognitives, més o menys conscients, més o menys elaborades, amb graus i nivells de significació i significats personals. També aquí el procés terapèutic ha de ser capaç d’oferir alternatives assumibles i útils: informació però també argumentació, orientació i propostes per tal d’oferir perspectives cognitives alternatives, per tal d’ajudar a descobrir-les i construir així actes de significat compartit. Procés, per tant, de reestructuració cognitiva proposada i compartida, canvis a nivell cognitiu que es traduiran en canvis a nivell comportamental: fer o no fer, començar a fer o deixar de fer. Canvis que comencen en la reinterpretació d’allò que passa, d’allò que a un li passa i canvis en la perspectiva que se’n té, per ser traslladats a la vida personal del dia a dia, a través de les pròpies decisions, és a dir, a través de les conductes escollides.
Hi ha encara un component molt important en el procés de canvi terapèutic que no voldria oblidar i que és present en major o menor mesura en les transaccions entre terapeuta i persona. M’estic referint a les emocions.
Les emocions constitueixen una realitat vivencial altament mobilitzadora, necessària, en molts casos, per a impulsar els canvis. Les emocions, però, poden igualment frenar, bloquejar, paralitzar els processos de canvi o d’adaptació. Una part molt considerable de les emocions són producte i resultat de les cognicions de la persona, en són subsidiàries i són modificables en la mesura en que poden modificar-se les cognicions que les produeixen i/o les acompanyen. Ni les emocions, en el seu conjunt, tenen vida pròpia al marge de les cognicions ni la majoria de les cognicions estan dissociades d’emocions. Fins i tot les manifestacions emocionals més primàries no estan exemptes d’implicacions cognitives. La mediació i mediatització cognitiva estratègicament utilitzada resulta, en qualsevol cas, altament efectiva per al control i/o reducció de les emocions no desitjades ni desitjables.
L’ésser humà viu i conviu “amb” i “a través de” les cognicions i les emocions i tant les primeres com les darreres poden ser font de conductes i comportaments polivalents i molt dispars. Ara bé, les cognicions objectivades, racionalitzades, raonades i enraonades han de ser, en tot cas, i en la meva opinió, la millor guia per a ser i estar amb si mateix i amb els altres, tot i que, a voltes paradoxalment, es produeixin tant pensaments emocionals i emocionats com emocions que inspiren pensaments ben racionals. Des de la perspectiva del terapeuta que és qui acull aquesta manifestació altament sensible no hi ha altre camí que el de la racionalitat empàtica , que és la garantia de la “voluntat d’objectivització” respecte a aquestes manifestacions i respecte a les estratègies a seguir segons quina sigui la naturalesa de la situació a abordar en cada cas.
Així ho entén, així ho pensa i així ho practica qui ara us acaba de parlar.
Moltes gràcies.
18 de març del 2010
